Curtmetratge de Sitges_Activitat 3

HHL

Alberto Ordaz

Fitxa Tècnica/ Artística: 

Mèxic, 2016

Direcció

Alberto Ordaz

Producció

Reyna Escalante, Alberto Ordaz

Fotografia

Jose Luís Arriaga

Guió

Alberto Ordaz

Fotografia

Jose Luis Arriaga

Amb

Elyfer Torres, Baruch Valdés

                                                                                             HHL, trailer oficial

                                                                                             

 Sinopsi

En un futur dominat per un règim feixista, la humanitat ha estat segregada. Els germans Miro i Lucio al costat de May, núvia de Miro, trafiquen amb una nova droga letal. Traïció, desig i perversió, han de portar als tres dins d'un espiral de decadència i venjança, el qual tindrà conseqüències fatals.

 Comentari

L'11 d'octubre els alumnes de l'Institut Gabriel i Ferrater de la modalitat d'Arts Escèniques i Plàstiques, també uns altre alumnes que tenien com a matèria Dibuix Tècnic o Literatura Universal vam tenir l'oportunitat d'assistir a un dels festivals de cinema fantàstic i de terror més famosos del món, parlo del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el Festival de Sitges. 

 Vam poder gaudir de la categoria de Curts Fantàstics a competició II, en els quals participaven 7 curts: Amo, Curve, Einstein-Rosen, HHL, La tornada, Dryad i Wolves. Tots ells realment fantàstics, amb cadascun un toc personal i distintiu que feia realment les delícies d'aquells cinèfils que assisteixen al festival, fins i tot fent "curts" aquests metratges amb una història molt treballada i sintetitzada en poc temps.

 Si hagués de quedar-me amb un d'aquests curts, realment m'és complicat per lo bons i renyits que estan entre si, però com que he de quedar-me amb un no dubto massa en dir que em quedo amb HHL, del director mexicà Alberto Ordaz, que aconsegueix sintetitzar el que ens envolta en aquest món d'una manera totalment subrealista i agressiva amb una cosa tan enginyósa i que ens acompanya de la mà diàriament: el plaer. 

HHL és un curtmetratge de ciència ficció amb un aire futurista, molt vinculat a la visió dels anys 80 dels cineastes feien sobre les innovacions del futur, Ordaz crea així un futur totalment distòpic, ens mostra com l'ésser humà sempre va a complir o fer realitat els seus desitjos o el seu plaer, ens mostra una forma metafòrica d'empassar, menjar-se el plaer de l'altre per fer-ho realitat (en aquest cas pel consum de la droga Nuke que et indueix al canabalisme, i així a menjar-te la glàndula del plaer d'un ésser humà) sense importar la seva integritat física o la dels altres, convertint així el curt en una espiral de desig i drogues que acaben amb la vida de molts éssers humans, fins i tot propers dels protagonistes. Així doncs la història gira al voltant d'aquesta droga anomenada Nuke que et converteix en canibal i et fa sentir molt més el plaer, fent així que molts optin per menjar-se la glàndula del plaer per augmentar encara més aquest viatge astral plaent que es viu a través d'aquesta droga dura i molt addictiva, augmentant així els homicidis a la ciutat. 

 Pel que fa al treball tècnic d'aquest curtmetratge he de dir que aquesta foscor contínua que crea Ordaz ens transmet unes sensacions de por, soledat, luxúria en aquesta penombra constant, que tan sols cessa amb els llums fluorescents que podem observar en els moments més intensos del curt reflectits en els rostres i cossos dels tres protagonistes. L'argument com ja he comentat ens transmet realment aquesta fredor humana exagerada que no s'allunya gaire de l'anhel de l'ésser humà d'aconseguir arribar al plaer màxim i els seus desitjos. Els actors es fiquen totalment en el seu paper i creen així un ambient molt més elaborat i realista, el continu silenci de la pel·lícula fa que l'espectador estigui molt més atent a les subtils accions dels actors.

Finalment, com a opinió personal separant aquest comentari que he fet respecte el curt crec que m'ha transmès sensacions totalment dràstiques, convertint-se així en alts i baixos totals a l'aspecte visual i artístic del curtmetratge, mantenint-me penjat al fil de la història i sorprenent-me amb el dràstic final, possiblement predictible. Fent-me pensar inclusivament que no està molt lluny de la realitat en què vivim, és clar aquesta que és una exageració gairebé bizarra però amb tocs realistes.

Tenir l'oportunitat d'haver conegut al director, Alberto Ordaz, ha estat genial, vaig poder mantenir una agradable conversa ell i el seu amic Joe respecte el metratge, acompanyat de Marisol Maretto i Aitana Ginés, va ser un deleit i una sorpresa.

                                          D'esquerra a dreta: Joe, Aitana, Alberto, Jo i Marisol